El cos principal de la llei d’indústria a Espanya data de l’any 1992. Més de 30 anys, i tot i que hi ha tingut modificacions o s’han fet decrets per impulsar la competitivitat empresarial a posteriori, segur que ens fa pensar com ha canviat l’economia, la societat i la mateixa indústria europea en aquest temps. De ben segur, els factors que han de promoure una economia industrial tecnològicament competitiva i internacionalitzada no són els mateixos que fa tres dècades, i sense ànim de simplificar, és una mostra més de la invisibilitat que ha tingut la indústria en l’agenda política del país, desapareguda dels principals debats, i potser això també té relació amb com en aquests temps hem perdut unes quantes curses en determinats sectors estratègics o en la priorització de la inversió en R+D empresarial, per la qual sembla que només ens en recordem si ens la finança Europa a través dels fons Next Generation.
Perquè ens fem una idea en aquest mateix període hem tingut sis lleis d’educació. Probablement sigui un pèssim exemple, ja que mostra la inconsistència política per arribar a grans acords a mitjà i llarg termini en un tema tan transcendental com aquest i que hauria de ser espai per a grans acords, però entre el canvi permanent que ens mostra l’educació com a paradigma de les batalles ideològiques – i que no han ajudat a millorar els nostres indicadors globals en clau educativa -, i trenta anys on els partits polítics han deixat relegada la indústria hi ha probablement una posició intermèdia. Potser no ens podem quedar amb aquesta sola data, però sí que crec que és simptomàtic de la poca importància que ha tingut la indústria al país.
A Europa però, bufen vents de reindustrialització, de reforçar les empreses industrials europees davant dels grans competidors asiàtics i americans, i d’un concepte que arrel de la COVID-19 ha emergit amb força com el de l’autonomia estratègica. Aquesta idea a més ha sortit del tradicional espai on estava enclaustrada, el de la defesa, per estendre’s a l’àmbit de la salut amb el record recent de la indefensió de molts països per subministrar-se de quelcom tan bàsic com mascaretes o reactius, fins a productes estratègics com antibiòtics, però també a com garantim el subministrament de metalls rars, imprescindibles per a moltíssimes indústries, la disponibilitat de bateries per a la nostra indústria automobilística o com podem garantir autonomia estratègica en dades, quelcom clau per la defensa evidentment, però també per la competitivitat empresarial futura. No és casualitat doncs, que l’avantprojecte de llei d’indústria sigui també una llei d’autonomia estratègica, i és que el futur de la nostra competitivitat i del pacte social construït a Europa durant tants anys, dependrà també de la nostra capacitat de generar activitat econòmica i poder reaccionar davant de les futures crisis, sense voluntat de trencar les nostres tradicionals aliances comercials i polítiques, hem de ser capaços de garantir un model d’indústria europea amb mirada global però amb bases sòlides en l’espai europeu.
Xavier Amores | PROFESSOR DE LA UDG
