Dona i pèl: sense pèls a la llengua
Avui parlarem dels pèls! Sí, dels pèls i de les seves variants, és a dir de quants, quan i a on.
Això ve perquè, fa pocs dies, una periodista em preguntava sobre la depilació femenina i de tant reflexionar-ho ja no tinc gaire clar si «on hi ha pèl hi ha alegria»… És més, ara mateix «tinc els pèls de punta» i «pels pèls» que no em surten més cabells blancs de tantes voltes que li he donat!
Tenim el primer debat servit, depilació sí o no
Malgrat que cada cop veiem a més personatges públics (femenins) que no es depilen, encara hi ha moltes persones que critiquen aquesta opció. La majoria diuen que és per un tema d’higiene tot i que està més que demostrat que el pèl ens protegeix de fred i calor així com d’infeccions. Cert que si portem un matoll sota l’aixella pot semblar que suarem més o que farem una olor més desagradable, però consultada una especialista en el tema ens ho tira completament per terra. El pèl no n’és el responsable. Així doncs, sembla que ens depilem senzillament per estètica, o millor dit, per estereotips estètics.
El pèl del bigoti en seria l’exemple perfecte, no trobes?
Tal com diu la Bel Olid al començament del seu llibre «A contrapelo» «l’únic lloc on és acceptable que les dones tinguin pel és al cap, a les pestanyes i a les celles».
Aquesta reflexió em porta a una altra qüestió…
I què passa quan no hi ha pèl al cap?
L’alopècia femenina no està normalitzada, la masculina sí. Quan veiem a una dona calba pensem en un procés de quimioteràpia o qüestionem que no porti perruca. En canvi, quan veiem a un home calb celebrem que no hagi volgut fer malabarismes amb els 4 pèls que li queden.
Tenir el cabell blanc i decidir lluir-lo «sense tallar-se un pèl» també ens porta a un altre debat…
Canes si o canes no
La societat dictamina que nosaltres envellim i, en canvi, ells es tornen més atractius, però des de la pandèmia hem vist com cada cop més dones defensen el no tenyir-se i mostrar el seu cabell al natural completament empoderades i orgulloses de com són.
Així que tot i que personalment tindrem una opinió sobre si volem lluir més o menys pels o com seran aquests pèls, sabem com ens afecta a la feina? Jo em posiciono i defenso lluir tant el que tenim com el que no tenim, només amb l’apunt que sigui amb higiene, que és part fonamental del respecte al nostre entorn i amb valentia, que és part imprescindible per avançar i acabar amb els estereotips que ens «prenen el pèl».
En el proper article parlarem dels altres pèls, els dels senyors i miraré d’explicar-ho amb «pèls i senyals»!
