Una de les vergonyes inexplicables del nostre país és la manera com hem abandonat el transport ferroviari.
Als anys 60 i 70 vam deixar morir els carrilets de via estreta. Eren una infraestructura obsoleta i que necessitava una potent inversió per a modernitzar-se i tornar a ser útil. Però avui la trobem a faltar, i molt.
Als anys 90, als inicis dels meus estudis universitaris, em traslladava a Barcelona amb l’anomenat Catalunya Express, l’equivalent a un mitjana distància d’avui. Només hi havia una parada intermèdia a Sant Celoni i en poc més d’una hora pelada et plantaves a Passeig de Gràcia. El moderníssim AVE molt més car, ha millorat només una mica les prestacions d’aquells antics trens.
Avui, no hi ha setmana que els companys de feina que utilitzen Rodalies per desplaçar-se a Girona tinguin incidències i retards que trastoquen la seva vida laboral i familiar. En el transport de proximitat acumulem fracas-sos i dèficits inversors, però és que el que ha passat amb el corredor mediterrani és un cas d’estudi d’ineficiència i desídia.
De Girona a Cadis sumem el 39% de la població d’Espanya i una aportació del 37% del PIB. Barcelona, València i Alacant estan entre les 5 províncies més habitades; s’hi concentren alguns dels principals centres industrials del país; els quatre principals ports marítims, i un eix turístic de primer nivell. Hi ha vuit equips de primera divisió de la Lliga de futbol i cinc de segona, i pràcticament la meitat dels clubs de la Lliga ACB de bàsquet.
Si hi hagués AVE entre Barcelona i valencià, el recorregut es faria en una hora i mitja, la meitat del que es tarda ara.
Per a viatjar a Màlaga, el recorregut més ràpid obliga a passar per Madrid, dues hores més del que es tardaria si s’hagués completat el corredor mediterrani.
Al juny de 2013, ara farà onze anys!, el president Mariano Rajoy anunciava que l’AVE mediterrani seria una realitat el 2015! Des d’aleshores, promeses i més promeses, però la realitat és que s’han prioritzat inversions en zones amb menys pes econòmic i demogràfic. Una vergonya monumental.
Oriol Puig | PERIODISTA
