Fa uns mesos, en la preparació d’una jornada econòmica que organitzava la meva empresa, em van fer l’encàrrec de contactar amb possibles ponents per participar en una taula rodona. Havia de buscar perfils d’empresaris joves i innovadors. Vaig pensar en alguns que havien estat notícia recentment, vaig parlar amb alguns amics, i vaig consultar els seus perfils a Linkedin. Com a totes les xarxes, la vanitat que s’hi exhibeix és elevada. En navegar per les seves pàgines contaminades d’ego t’adones que qualsevol persona que ha tingut la valentia d’emprendre es converteix en CEO.
Tothom pot ser el que desitgi, però molts empresaris adopten aquesta nomenclatura tenint només un o dos empleats en nòmina. Tenen pretensió de grans executius quan en realitat s’assemblen més a un comerciant que, amb molta honra i humilitat, ven els seus productes en un mercat de carrer. Sovint, l’orgull del suposat Chief Executive Officer és més gran que el balanç de situació de la seva empresa.
No tots els empresaris generen ocupació, alguns generen precarietat. N’hi ha que tenen bona imatge i són vistos com a emprenedors models. Mentrestant, creixen les crítiques cap a empresaris que han bastit grans empreses i que paguen salaris dignes. Calen més inversors que creïn riquesa i procuren per garantir la protecció salarial de les seves plantilles. Aquell que no paga un salari decent als treballadors no s’hauria de considerar empresari. En lloc d’adornar les seves xarxes socials corporatives amb medalles de paper de plata haurien de comportar-se com allò que diuen ser.
Oriol Puig | PERIODISTA
