Hi ha models teòrics que mostren que si partim d’una societat imaginària, totalment igualitària, en la qual, a més, totes les persones tenen idèntiques capacitats i fan els mateixos esforços, amb el temps la distribució de la riquesa s’anirà fent progressivament més desigual, com a resultat de les diferents aversions al risc de les persones.
La desigualtat ha de ser corregida a través de polítiques de redistribució. Si ens fixem en les distribucions de la renda i de la riquesa entre els països d’un club tan selecte com el de l’OCDE, amb estructures econòmiques i socials similars, veurem que s’apliquen polítiques molt diferents. És possible combinar una disminució de la desigualtat amb l’eficiència, desplegant un conjunt d’eines de la política fiscal, mitjançant ingressos i despeses, capaces d’igualar les oportunitats.
Un informe d’Oxfam adverteix que a Espanya «els resultats de la reactivació econòmica semblen beneficiar només a una minoria, mentre que la desigualtat es cronifica i intensifica». Qui consideri que la visió de l’ONG està esbiaixada, hauria de llegir detingudament les conclusions de les enquestes de les famílies del Banc d’Espanya, del qual, ningú hauria de tenir dubtes ideològics. Des de fa almenys un lustre apunta que entre els perdedors, els joves són els que més paguen les conseqüències de la crisi de la qual no acabem de sortir. També l’FMI, sovint acusat de beneir polítiques neoliberals, ha advertit sobre la necessitat que els treballadors millorin la seva participació en la riquesa que ells generen. Millorar la capacitat adquisitiva dels treballadors -diu l’FMI- augmenta la demanda, la inversió i l’ocupació.
Oriol Puig | PERIODISTA
